La terrible i esgotadora lluita dels cristians iraquians per recuperar les seves cases

Fugint de la guerra o de les amenaces de persecució, els cristians iraquians van deixar enrere milers de cases en els darrers anys, tornant a trobar-les ocupades per milicians o venudes secretament amb fets falsificats. Recuperar aquestes cases és un vertiginós procés burocràtic que sol acabar amb un fracàs.

"Al final, vaig vendre la meva casa al preu que demanaven", va dir Fawzi Bulos, un veterinari catòlic, que una vegada tenia una casa àmplia al peluix carrer Palestina de la capital iraquiana. No hi ha intervingut des del 2007. Aleshores, Bagdad es va veure afectada per una guerra sectària que va esclatar després de la invasió dirigida pels Estats Units el 2003. Tement de la persecució, Bulos va portar la seva dona i els seus fills dentistes al nord a la relativa calma del Kurdistan iraquià. Però aviat, els okupes es van traslladar a casa seva. Durant anys, va suplicar a funcionaris governamentals d’alt nivell i comandants militars que els expulsessin, fins i tot viatjant a Bagdad quan es va calmar per veure la casa en persona. Els esforços de mediació van acabar amb amenaces de mort i va fallar una denúncia legal: els okupes estaven massa ben connectats.

Una dècada després de fugir, Bulos va vendre a contracor la seva casa als okupes per uns 400.000 dòlars, la mateixa quantitat que havia gastat en honoraris legals i suborns pagats a intermediaris oportunistes que prometien resoldre el cas. "Vaig pensar que era millor sortir amb vida", va dir.

Abans del 2003, Bagdad comptava amb una població cristiana diversa. Però un cop començades les sèries de sang sectàries, van fugir al Kurdistan iraquià o a l’estranger, deixant les seves cases a càrrec de familiars o veïns musulmans fins que poguessin tornar. Uns mesos després, molts van descobrir que s’havien instal·lat altres famílies, que afirmaven ser els veritables propietaris, o que faccions armades havien convertit les seves cases en centres de comandament.

"En molts casos, la gent simplement va trencar les portes. En altres, van manipular els fets", va dir Yunan al-Farid, un sacerdot ortodox grec de Bagdad que defensa a favor de les víctimes de la okupació. Els musulmans van perdre les seves cases de manera similar després de l’expulsió de Saddam Hussein, ja sigui durant la caòtica guerra civil o com a retribució contra membres del seu règim derrocat.

El 2008, amb la disminució de la violència sectària, l'Iraq va crear una comissió per tornar les cases a Bagdad als seus legítims propietaris. Més d'una dècada després, havien retornat amb èxit més de 26.500 llars a Bagdad, ara una ciutat de 10 milions de persones.Entre elles només hi havia 50 cases de propietat cristiana, va dir l'actual comissari Mudhir al-Mulla. L’organisme no ha publicat el nombre total de sol·licituds de devolució que ha rebut.

Un dels motius és la burocràcia, amb dotzenes de segells i signatures necessaris per tramitar una denúncia.Fins i tot els propietaris cristians que van adquirir ordres d’expulsió van trobar que les forces de seguretat no eren capaces o no volien fer-les complir, va dir William Warda, que dirigeix ​​l’Organització de Drets Humans de Hammurabi. Després de veure com els cristians perdien la llar, fins i tot amb ordres judicials, molts són massa escèptics fins i tot per començar el procés."Aleshores, els jutges diuen que no poden fer res si no se'ls presenta una denúncia", va dir Warda. De manera més general, els cristians diuen que el sistema està manipulat.

El sistema de repartiment de poder posterior a 2003 va obrir el camí perquè els partits xiïtes i els grups armats guanyessin influència sense precedents al parlament, els ministeris i les forces de seguretat de l'Iraq. Als cristians, que avui representen menys de l’1% dels 40 milions de persones de l’Iraq, se’ls va concedir una quota de cinc legisladors a la legislatura de 329 escons.Però els diputats es veuen febles i atesos per les faccions polítiques més grans amb les quals s’han alineat.

"Almenys els musulmans poden anar als seus partits polítics o tribus, que els defensaran", va dir Farid, el sacerdot grec ortodox. "Però nosaltres, no tenim ningú". Els cristians iraquians van rebre un altre cop devastador el 2014, quan el grup Estat Islàmic va escombrar el seu històric centre de la província de Nínive. Desenes de milers de cristians van fugir de casa seva, sovint oblidant els seus fets. En tornar després de la derrota de l’ISIS el 2017, van trobar que les seves propietats havien estat preses per grups armats que havien guanyat un poder enorme després de lluitar contra els gihadistes. Moltes de les forces d'ocupació eren elles mateixes minories, inclosa la cristiana, i posteriorment van ser llistades pels Estats Units per confiscar il·legalment béns civils.

En els darrers mesos, ha aparegut una figura poc probable com a autodenominada campiona de la qüestió: el clergue i ex-líder de la milícia Muqtada al-Sadr. Sadr, un nom aterrador dels anys 2000 per a les tropes nord-americanes i les minories iraquianes, Sadr ara encapçala el bloc més gran del parlament. Recentment va demanar que es protegissin les cases de propietat cristiana i les retornessin als seus legítims propietaris. Amb un somriure amarg, els cristians i funcionaris del govern iraquians van assenyalar a l'AFP que els sadristes van dur a terme una sèrie d'expropiacions forçoses. Amb una visita històrica del papa Francesc prevista al març, el tema podria guanyar força, però els defensors no esperen. "Dels casos que conec, el 20% es van resoldre. Però el 80% restant continua sent un problema enorme", va dir Farid. Sense institucions, segons alguns, els cristians es veuen obligats a demanar drets als líders més alts, com els ciutadans de segona classe. "No hi ha cap llei, cap institució que garanteixi la diversitat i la ciutadania de l'Iraq per a tothom", va dir Warda. "I mentre sigui així, els cristians estaran sotmesos als capricis dels poders".