En el context de la Gran Guerra, el 1915, va tenir lloc el
genocidi armeni,
una sèrie d'episodis terribles perpetrats pels turcs que van massacrar
fins a 1.500.000 d'armenis, 250.000 grecs pòntics i 250.000 assiris
van ser assassinats entre 1913 i 1920, i uns quants milions més van haver de fugir del que ara és Turquia per sobreviure.
Algunes fonts diuen que el nombre real d'assiris i grecs pòntics assassinats arriba fins a 750.000 i 500.000, respectivament.
El conflicte es remunta a finals del segle XIX, quan entre la població
armènia que vivia a l'Imperi Otomà van sorgir partits nacionalistes
armenis que advocaven pel liberalisme i la democràcia per influència
europea. Això va provocar revoltes i insurreccions que van ser sufocades
per l'exèrcit otomà. El 1894 i el 1897 els otomans (i kurds) van
massacrar entre 200.000 i 300.000 armenis, són les que es coneixen com a
massacres hamidianes, ja que es van produir durant el
regnat d'Abdul Hamid II (també conegut popularment com El Sultà
sagnant), qui havia manifestat que pretenia aniquilar a la població
armènia.
Catedrals cremades, cristians crucificats
Un dels episodis més terribles es va produir a Urfa quan l'exèrcit otomà
va calar foc a la catedral on s'havien refugiat uns 3.000 armenis, els
que van intentar fugir van ser afusellats. Després va venir la massacre
d'Adana, en la qual van ser assassinats entre 15.000 i 30.000 armenis.
El 1914, quan l'Imperi Otomà va entrar en guerra al costat d'Alemanya, persistia la idea del genocidi contra la minoria crisitiana, ja fos assíria, grega o armènia
aquesta vegada a major escala. De seguida els armenis van ser
considerats sospitosos i el govern turc els va retirar càrrecs i armes.
Al gener de 1915 l'exèrcit turc va ser derrotat a la batalla de
Sarikamis amb 38.000 baixes i a l'abril els rebels armenis van prendre
la ciutat de Van. El partit que governava llavors (Joves Turcs) va optar
per deportar la població armènia al sud-est d'Anatòlia.
De seguida, per ordre del ministre d'Interior Talaat Pasha,
uns 250 intel·lectuals (metges, advocats, artistes, professors ...) van
ser arrestats i en els dies següents més de 2.000; molts d’ells després
van ser assassinats. Al juny van començar les deportacions
en massa, més d'un milió d'armenis van ser traslladats a Mesopotàmia i a
l'actual Síria en condicions infrahumanes, després els mataven.
Els armenis van ser massacrats a tot l'Imperi, per exemple, a Van el
governador va ordenar crims per forçar la rebel·lió dels armenis i així
poder justificar el cercle la ciutat per part de l'exèrcit otomà.
Els assiris que van sobreviure van fugir a Síria
Es creu que podien haver existit fins a 26 camps de concentració per
reclutar els cristians, alguns situats a prop de les fronteres siriana i
irakiana, on també hi va haver fosses comunes, ja que molts van morir de
fam, d'epidèmies, ofegats o cremats. La majoria dels assiris de Mardin van fugir cal al sud i avui viuen a la vall del Khabour siriana. Els grecs pòntics foren exterminats i la resta de grecs deportats a Grècia malgrat viure a Anatòlia fins a vint segles abans que arribessin els turcs.
Algunes d'aquestes atrocitats es coneixen a través de testimonis com el de Rafael de Nogales, un veneçolà allistat en l'exèrcit turc, que segons el que va escriure en el llibre Quatre anys sota la mitjana lluna, a Van, el governador hauria ordenat assassinar a tots els homes armenis. Un altre testimoni seria el de Eitan Belkind,
un espia britànic que es va infiltrar en l'exèrcit otomà que va
assegurar haver presenciat la incineració de 5.000 armenis entre el 24 i
el 25 d’abril de 1915.
Es calcula que uns 800.000 armenis van arribar als centres de deportació
de Síria i uns altres 300.000 a la part armènia de Rússia.
Després d'un segle i de 300.000 morts (segons els turcs) o 1.500.000
morts (segons els armenis) Turquia continua negant l'existència del
genocidi armeni i que l'objectiu del govern turc fos eliminar a la
població armènia, justificant la seva defensa davant la rebel·lió dels
armenis, recolzats pels russos. Encara que hi ha nombrosos estudis
elaborats per historiadors que demostren el contrari i més de vint
països al món ja han reconegut que el genocidi armeni va existir. En
moltes ocasions es comparat el genocidi armeni amb l'
Holocaust nazi per les seves similituds.
Planes web per consultar el genocidi
El 24 d'abril de 1915 és la data elegida per a marcar el començament del
genocidi armeni
a l'imperi Otomà, durant la Primera Guerra Mundial. Es calcula que un
milió i mig de cristians armenis, assiris i grecs foren assassinats en
menys de dos anys a mans del règim ultranacionalista dels Joves Turcs en
un genocidi que, encara ara, és negat pel govern turc, que s'hi
refereix amb l'eufemisme '
fets del 1915'.
Us
oferim una llista de deu enllaços per a entendre millor tant les
matances de fa un segle com les iniciatives de reconeixement actuals:
–
The Forgotten és una pàgina multimèdia en anglès on s'apleguen testimonis de les matances a l'imperi Otomà.
– La cadena radiofònica France Info ha dedicat un complet documentari web,
L'héritage du silence, amb sis episodis sobre el genocidi armeni.
–
Recognize 1915 és una campanya per a donar suport al reconeixement del genocidi armeni per mitjà de signatures en línia i bànners.
– Finalment, us proposem de submergir-vos en l'
hemeroteca històrica
del New York Times, on sols del 1915 es pot trobar un centenar i mig de
notícies sobre les matances de cristians a l'imperi Otomà. En les
notícies publicades al diari es descrivien els atacs contra els armenis
amb adjectius com 'sistemàtics', 'autoritzats' i 'organitzats pel
govern'. Es pot fer el mateix exercici amb l'
hemeroteca de La Vanguardia, on es van publicar notícies com aquesta del 19 de novembre de 1915: '
Las horribles matanzas de armenios. Un pueblo que desaparece.'