«Quan veiem els màrtirs, veiem que l'Església no és només una, santa, catòlica i apostòlica. En el seu camí per la història, l'Església tambié és sofrent ». Segons Moran Mor Ignatius Aphrem II, Patriarca d'Antioquía dels siro-ortodoxos. El Patriarca Aphrem el passat 19 de juny es va reunir a Roma amb el Papa. La seva última missió pastoral, que acaba de concloure, va ser en Qamishli, la seva ciutat natal, a la qual va anar-hi per trobar-se amb els milers de pròfugs cristians que van fugir de l'ofensiva dels jihadistes de l'anomenat Estat Islàmic en contra del proper centre urbà de Hasakah , a la província siriana de Jazira.Santedat, quin és la connotació pròpia del martiri cristià?Jesús va sofrir sense motiu, gratuïtament. A nosaltres, que el seguim, ens pot passar el mateix. I, quan succeeix, els cristians no organitzen reivindicacions per protestar "contra" el martiri. Perquè Jesús va prometre que no ens deixa sols, que no ens fa faltar el socors de la seva gràcia, com indiquen les narracions sobre els primers màrtirs i també sobre els màrtirs d'avui, que van cap al martiri amb la cara alegre i amb pau al cor. Ho va dir Crist mateix: beneïts sigueu, quan sigueu perseguits per la meva causa. Els màrtirs no són persones derrotades, no són discriminats que han emancipar-se de la discriminació. El martiri és un misteri d'amor gratuït.
Malgrat això, molts segueixen parlant sobre el martiri com una anomalia que ha de ser eliminada, o com un fenomen social que ha de ser denunciat, en contra del qual cal mobilitzar-se i elevar la veu ...El martiri no és un sacrifici ofert a Déu, com els que s'oferien als déus pagans. Els màrtirs cristians no busquen el martiri per demostrar la seva fe. I no vessen voluntàriament la pròpia sang per guanyar-se el favor de Déu, o qualsevol altra cosa, com el Paradís. Per això, no hi ha res més blasfem que definir els kamikazes suïcides com "màrtirs".A Occident hi ha molts que diuen que cal fer alguna cosa pels cristians de l'Orient Mitjà. És necessària una intervenció armadaPer defensar als cristians i a tots els altres, nosaltres no demanem a l'Occident intervencions militars. Sinó més aviat que deixin d'armar i de donar suport als grups terroristes que destrueixen els nostres països i massacren als nostres pobles. Si volen ajudar, han de donar suport als governs locals, que necessiten exèrcits i forces suficients per mantenir la seguretat i defensar els seus respectius pobles dels que els ataquen. Cal reforçar les institucions estatals i fer que siguin estables. Per contra, veiem que des de l'exterior es fomenta, de moltes maneres, la seva dissolució forçada.Abans del seu recent viatge a Europa, vostè i els bisbes de l'Església siro-ortodoxa es van reunir amb el president Assad. Què els va dir?El president Assad ens va exhortar a fer el possible perquè els cristians no marxin de Síria. "Sé que pateixen", ha dit, "però, per favor, no abandonin aquesta terra, que és la seva terra des de fa mil·lennis, des d'abans que arribés l'Islam". Ens va dir que quan calgui reconstruir el país devastat es necessitarà la presència dels cristians.Assad els va demanar que portessin algun missatge al Papa?Ens va dir que demanéssim al Papa i la Santa Seu, amb la seva diplomàcia i amb la seva xarxa de relacions, que ajudin els governs a comprendre el que està succeint veritablement a Síria.Alguns cercles occidentals acusen els cristians d'Orient d'haver-se sotmès als règims autoritaris ...Nosaltres no estem sotmesos a Assad ni als anomenats governs autoritaris. Nosaltres, simplement, reconeixem als governs legítims. La major part dels ciutadans sirians dóna suport al govern d'Assad, i sempre ho ha donat suport. Nosaltres reconeixem als governants legítims, i preguem per ells, com ens ensenya el Nou Testament. I després veiem que de l'altre costat no hi ha una oposició democràtica, sinó només grups extremistes. Sobretot, veiem que en els últims anys aquests grups han utilitzat una ideologia que ve de fora, portada per predicadors de l'odi recolzats per l'Aràbia Saudita, Qatar o Egipte. Són grups que reben armes també a través de Turquia, com hem vist fins i tot en els mitjans.Però, què és veritablement l'anomenat Estat Islàmic? És el veritable rostre de l'Islam, o es tracta d'una entitat artificial que respon a jocs de poder?L'Estat Islàmic (Daesh) no és l'Islam que hem conegut i amb el qual hem conviscut durant centenars d'anys. Hi ha forces que l'alimenten amb armes i diners, perquè serveix per usar-lo en aquesta que Papa Francesc va anomenar la "guerra a trossets". Però tot això també se serveix d'una ideologia religiosa aberrant, que diu seguir L'Alcorà. I pot fer-ho perquè en l'Islam no hi ha una estructura d'autoritat que tingui la força per oferir una interpretació autèntica de L'Alcorà i allunyar amb autoritat a aquests predicadors de l'odi. Cada predicador pot oferir la pròpia interpretació literal fins i tot de cada un dels versets que semblen justificar la violència, i, amb aquesta base, emanar "fàtues" sense ser contradit o desmentit per alguna autoritat superior.Vostè va parlar sobre Turquia. Les autoritats turques pressionen perquè torni al seu territori la seu del Patriarcat siro-ortodox, que durant alguns segles es trobava prop de Mardin. Com respondran?El nostre Patriarcat porta el títol d'Antioquia. I quan va sorgir, Antioquia formava part de Síria. Era la capital de la Síria d'aleshores. Les nostres antigues Esglésies a Turquia, per a nosaltres, tenen un gran valor històric, però estem i ens quedarem a Damasc, que és la capital de la Síria d'avui. És una decisió lliure, i cap pressió de cap govern o partit polític podrà canviar-la. Vam donar el nom a la terra que encara avui es diu Síria. I no ens n'anirem.
Què manca per viure la plena comunió sacramental?Hem de confessar junts la mateixa fe i aclarir abans els punts doctrinals i teològics en què encara hi ha algunes diferències. Però, he de dir que en aquest punt els cristians sirians hem ja recorregut molt camí, perquè ja hi ha l'acord d'una hospitalitat recíproca entre els sirians ortodoxos i els sirians catòlics. Quan un fidel no pot participar en la litúrgia o rebre els sagraments en la pròpia Església, pot participar en la litúrgia en els llocs de culte de l'altra Església. I pot acostar fins i tot a l'Eucaristia.
Vostè va participar en un congrés que fa poc va organitzar la Comunitat de Sant'Egidio a Roma, sobre el Sayfo, el genocidi dels cristians sirians i dels armenis perpetrat pels Joves Turcs. Per què és tan important recordar aquesta història tan dolorosa?A Qamishli, quan jo era un nen, sempre anava a la tarda a l'Església una hora abans de l'oració. M'asseia entre els ancians i escoltava les seves històries. Molts d'ells havien escapat del Sayfo. Parlaven de famílies lacerades, de nens arrencats als seus pares i encomanats a musulmans. Veia que, per a ells, parlar d'aquestes històries terribles era també una manera per lliurar-se d'aquest mal que oprimia els seus cors. Però durant molt de temps no va ser possible parlar públicament d'això. En els últims anys, quan les Esglésies començar a commemorar públicament aquells esdeveniments tràgics, moltes persones van poder escoltar històries que estaven tancades en la memòria familiar com si fos un tabú, com una cosa que no es podia nomenar. I, per a ells, va ser una espècie d'alliberament.
Entrevista amb el Patriarca siro-ortodox Mor Aphrem II feta per Gianni ValenteOriginal a Vatican Insider
